Veritat universal continuà el seu etern camí, despertant la ment dels pocs elegits, i alhora condemnats, que trobava aquí i allí, escampats pel món. Veritat universal pensava, sempre pensava. Caminar i pensar, es fácil, però no per molta gent. Molts es tornaren bojos al sentir-la, al mirar-la, al tocar-la. Molts esdevingueren, per a bé o per a mal, éssers humans, verdaders, no corrents, no semblants com la resta del món, la qual caminava amb els ulls tancats, sense pensar. Veritat universal pensava, i caminava amb els ulls mig closos. Res podia impresionar-la, res li feia obrir els ulls més del suficient per poder continuar caminant. Sense sentiments, cruel, nua, glaçada. Veritat universal pensava. Veritat universal... vivia? No, però tampoc estava morta. Duïa a terme la seva eterna missió. Ser mostrada a les persones que més la necessitecin, que més la busquessin, que més la detestessin, que més la defugissin. Veritat universal caminava, i pensava,  passa rere passa anava mostran-se a les persones ja elegides per la mà d’algún Déu mandrós. Veritat universal passejava per un carrer ple de gent. Nens inconciens, avis decrèpits, adults sense ambicións, joves jocosos amb el cap ple de pardals, parents desconeguts que es saludaven fugàsment, mirades amb segones intencions, comentaris càustics, assesinats, esglesies i religions, maneres de pensar, totes incorrectes, incompletes, inútilment creades per aportar més discordia en un món ja prou desbaratat...

Veritat universal s’atura, al igual que el temps, que gràcies a ella fluïa.

- Hola, t’estava esperant -Somrigué una noia adolescent.-

- Si, ja és l’hora. -Veritat universal aixecà la vista.-

Veritat universal caminà. I la noia adolescent, concient de que canviaria el món, la seguí, lentament. Veritat universal s’aturà per segon cop, i el temps es pausà, seguint fidelment els seus pasos. La noia no la seguia.

- Tinc por... i si no estic preparada? I si no puc obrir els ulls a tú i et perdo? Si em perdo a mig del camí, vindràs a buscar-me? - Digué entre plors la noia adolescent.-

Veritat universal somrigué, cosa que no havia fet mai, i obrí els ulls als sentiments humans, a la vida, al temor, a la frustració, a la satisfacció, al dolor, a la felicitat, a la incertesa, a la mort, a la vida...

- No deixaré que et perdis, jo faré que sobresurtis, que tothom et recordi. - Veritat universal tornà a somriure. - Saps quin es el significat de la meva existencia, i de la teva?

- Si. –Digué la noia, molt fluix.- no cal que m’ho expliquis. ..

Veritat universal somrigue per segon i últim cop. La noia adolescent li agafà la mà, i continuaren caminant, buscant un lloc per on deixar aquell nou ésser, que tard o d’hora, revolucionaria el món...